N'ESCLARMONDE D'ALIÓ, L'ENIGMÀTICA SENYORA CÀTAR

INTRODUCCIÓ

En estudiar la solsonina nissaga dels Cap-de-Porc (el meu resum fou publicat al: Vol 2 de les Actes del I CONGRÉS D'HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA CATALANA...; 1993, p. 463-476 (que correspon al capitol nové del meu llibre inèdit: "VIRGEN DE SOLSONA, TESORO CÀTARO"), vaig adonar-me que, als pergamins de l'Arxiu Diocessà i Comarcal de Solsona (ADCS), apareixen documentats a Solsona, diversos famíliars dels Cap-de-Porc, pero exactament només durant cent anys. Son els mateix segle, en que, un altra branca d'aquella nissaga, assoliren trevallar fins i tot, com juristes al servei del comte de Toulouse del Llenguadoc.

A Montpeller -lloc de naixença del rei Jaume I-, quan aquella ciutat era de la Corona d'Aragó, fins i tot un membre de la nissaga Cap-de-Porc fou jurista de lla cúria, i va col.laborar amb el Papa de Roma, quan el Pontifex residí uns anys a les rodalies de Montpeller. Això m'estranyà, per ser un nom jueu. Es fa palès, que el seu prestigi era molt gran.

Després d'aquesta abreujada explicació preliminar, presenteré a la misteriosa N'Esclarmonde d'Alió, a qui no s'ha pas de confondre amb la que fou una molt capacitada, i erudita comtesa de Foix; la qual, en restar vídua, assolí la màxima categoria de "Perfecta" dins la religió càtar. Ella, va intervenír, insòlitament, en grans discursións entre els delegats católics i el catars -als quals ella defensà-, fou mitificada amb el nom de "La Gran Esclarmonde", fins convertirla en una veritable llegenda viva.

FOTOS: A LA JOVE N' ESCLARAMONDA, ACTAULAMENT LI DIRIEM "GUERRILLERA"

L'anomenaven: Esclaramonda (o bé: Sclarmonda) en català; i Esclaramunda de Foix, en castellà, si bé que jo, en aquest breu escrit, només em referiré a una heróica neboda seva; fou una noble jove, que era molt espiritual i molt valenta. Li diuen: N'Esclarmonded'Alió. Li he posat la lletra "N", davant del seu nom, a fi de que em serveix aquí per diferenciar-la; a la vegada que, amb aquest respetuós tractament, jo li retro testimoni la meva admiració personal més distingida. La veritat és, però, que mai fou francesa.

Jo vaig escriure, fa molts anys: "La Verge de Solsona, Tresor Càtar"; i encara existeix el meu llibre dactilografiat, perque vaig dipositar-lo a l'Arxiu Comarcal de Solsona. És la copia del meu escrit, que probablement seguirà sent inèdit, en estar mal presentat, fa palès que jo, a la nostra Patrona, i a N'Esclarmonde, les vaig estudiar a fons, en ser una recerca dedicada a esbrinar qué fou el tan famós tresor càtar.

Per exemple, anticipo ara ja, que dins Montsegur, just abans de la seva dramàtica rendició (any 1,244), hi van viure en total cinc dones que es deien Esclarmonde, en les diverses variants del nom, si bé que qualques d'elles nomès de forma intermitentment. (L'esmentat escrit també el vaig fotografiar, i publicar en sistema PDF, com vaig poder).

"ESCLARMONDE", DURANT SEGLES, FOU UN NOM MOLT INICIÀTIC

Per tal de fer palès, que la mitificada Gran Esclarmonde fou realment considerada una heretge càtar, em remeto a una carta, en la qual el rei Jaume I, així la va nomenar. Fou dictat, amb motiu de retornar-li -amb el permís de l'inquisidor Pere de Cadireta-, les propietats patrimonials al seu fill Guillem de Son (actualment un castell francès enrunat): "(...) Esclarmunde, mater tua, heretica sic perfecta (...)". Fou datat a la ciutat de Lleida, el 5 de juliol de 1.264, (ACA, Reg. Can. Vol. II,f.194).

En el decurs de la meva vida, he recollit gairebé un centenar de noms d'abadeses, nobles senyores, i altres joves dones, que portaren l'iniciàtic nom d'Esclaramonda, des que foren batejades. Esbrinant llurs famílies, es pot afirmar que fou un nom de preferencia càtar, que significava: "la que esclareix el món".

FOTO: ESCLARMONDE ESCLAREIX EL MÒN, A FI DE QUE HOM VEGI LA VERITAT

Llevat de mitja dotzena de monjes homónimes (generalment, priores dels llurs convents), que van succeir-se en el govern (o millor: desgovern), del monestir de Santa María d'Elins, ubicada a l'estreta vall de Pallerols (Alt Urgell, col.lateral a la vall de Castellbò), jo, pacientment, pero amb tenacitat, vaig obrir una fixa per cadasquna de les Esclaramondes que van viure entre Toulouse del Llenguadoc i l'illa de Mallorca.

A les Balears, una Esclarmonda fou reina, en haver-se casat amb el segon fill del rei Jaume I (qui també heretà diverses comarques de la Catalunya ultrapirenenca). Per cert, la cronológicament més antiga de totes lesEsclaramondes que vaig localitzar, va neixer a Callús (comarca del Bages) l'any 1155. O sia, ella va neixer abans que la resta d'homònimes que vaig obrir fixa, a qual cosa em deixà bocabadat, en ser un castell relativament aprop de Solsona. Es a dir, just al lloc on seguiex essent venerat el simbol càtar de l'Amor diví. ¿Potser casualitat?. Un altra, es adonar-se de que la paraula AMOR, escrit a l'inrevès, es ROMA.

FOTO: EL "PEG" DE MONTSEGUR, I DUES FINESTRES ENFILANT EL SOL IXENT

LA SALVAGUARDA D'UN TRESOR ESPIRITUAL (MANI)

Els estudiosos del catarisme, van demostrar que foren un total de quatre càtars (de tres d'ells se'n sap el nom), els que van treure secretament quelcom de Montsegur, justament la nit abans de retre el castell a l'exècit dels creuats. Com que molts d'ells eren homes de la contrada, encobertament també ajudaven als assetjats. Allò que s'ìgnora, és el què podía ser el considerat llur tesor.

Atès que ells, van realitzar aquella empresa escalant de nit el tan gran precipici, que, anant carregats, els representava un gran ris d'estimbar-se, després del seu gran èxit l'empresa -empesa per pur amor-, sempre més fou un colpidor enigma, pel fet que, uns dies abans, els càtars ja havien llevat del castell llurs tresors materials. Molts testimonis, així ho van declarar devant d'els inquisidors: "Els veierem baixar muntanya avall, carregat en albardes, a l'esquena d'ases.

Després, gairebé tots els investigadors del catarisme -aquells que no són de Solsona-, per força havien de sospitar que, el misteriós gran tresor, podria haver estat llevat del castell de Montsegur, podria haver estat: Nogensmenys que el Sant Grial, la reliquia idealitzada, que inspirà centenars de "llibres de cavalleria" al final de l'Edat Mitjana.

De fet, com més temps va passant, més s'especula envers la sol.lució d'aquell misteri. És diferent, però, quan es disposa de "la clau"; i, a més a més, quan es coneixen els cognoms dels nobles de la comarca de Solsona que, després de 1.244, molts hi foren voluntariament implicats. Per altra banda, també es conegut que, entre ells, n'hi havia que estaven emparentats.

FOTO: LA MIRACULOSA TROVALLA DE LA IMATGE, DINS DEL POU DE LES CLAUSTRES

Les dues primeres donacions, fetes a la negra imatge de la Mare de Déu del Claustre, que es venera a l'actual catedral de Solsona, són datades els mesos de gener i maig de l'any 1.248. Val a dir, que en ser trobada al pou de manera miraculosa, aquella tan futurista imatge de mare-de-déu, bellísima, fou un reclam irresistible per tota la comarca de Solsona. Es ara, que tots sabem que fou treballada, com si l'escultor Gilibertus, en lloc de ser un artesà que esculpia imatges, gairebé fós un mestre de l'orfebreria.

Des de feia molts anys, a l'església de Solsona ja era venerada una típica talla de fusta, representant a Maria i el seu diví Fill, la qual, era semblant a les tosques imátges de fusta policromada venerades a cada banda dels Pirineus. Així doncs, per tal d'entronitzar-la, desplaçant del seu altar a l'imatge que era la titular, caldria deixar transcorrer un temps.

Un cop 3extreta del seu amagatall al pou, la imatge de pedra de color fosc, ocupà un discret lloc dins una simple capella, ubicada a prop del lloc de la seva miraculosa aparició. En ser esculpida per Gilabertus, era una imatge de pedra blanca, la qual després sería policromada com totes. Ara bé, des de que jo la vaig veure, passats centenars d'anys de reter-li culte, el color dels pintallavis, fins i tot em feu sospitar que la pedra bàsica fos rogenca. Periódicament, es va preveure enllustrar-la amb betum, i ara sembla ben negra. Cal cercar l'original color blanc dlns forats laterals prop de la base, que foren fets per tal de sostenir-la mitjançant un trípode metalic.

FOTOS: MOSTRES DE CAPITELLS AMB MINIATURES DE GILABERTUS

La imatge d'una regia senyora coronada i asseguda, portant el seu fillet a la falda -ja força crescut-, quan li estudiem els trets artístics i les circumpstàncies històriques, es fa palès que fou la principal reliquia de la devoció dels lliurepensadors càtars, motiu pel qual assolí ser salvada. Els quatre que ho assoliren, emportánt-se-la de nit, actuaren sota l'obediencia de N'Esclarmonded'Alió, una noble senyora que -segons les actes inquisitorials-, anava cada día a subministrar avituallaments al assetjats dins el castell de Montsegur, fins l'any 1.244, quan acordaren retre la seva fortalesa.

Mercès a N'Esclarmonde, i amb la absoluta col.laboració del comte Roger IV de Foix-Castellbò i Cerdanya, (qui, a més a més, era el suprem princep Nasi dels jueus, en ser ell familiar de l'assessinat comte Trencavel de Carcassona), aquella estimada imatge assolí arribar a Solsona, on immediatament, i dins el màxim secret, fou amagada dins el pou, vora l'església romànica de Santa Maria (quina cripta era dedicada a sant Pere Apòstol, i des de les hores roman del tot inviolada).

FOTOS: LES CLAUSTRES, VISTES DES DEL CAMPANAR, I ALTRES SIMBOLS

El fautors dels lliure-pensadors, tan bon punt els fou possible, s'organitzaren ensems amb el personatges occitans nouvinguts. Confabulats en gran secret, planejaren que fós miraculosament extreta del seu amagatall. Posteriorment, poc a poc, assoliren que la seva perduda dignitat, li fós restituida a la vesant sud del Pirineu català. En ser etiquetada de "miraculosa", la imatge va gaudir de la més efectiva protecció. A més a més, va rebé moltes donacions dels nobles pro-càtars, els quals l'estimaven i veneraven molt més del que avui nosaltres sóm capaços d'imaginar,... malgrat considerar-nos, de tot cor, molt bons catòlics.

Els càtars, sabien que la pedra d'aquella imatge romànica, s'havia ennegrit pel fum de les coves. Fou un penós trajecte, refugiant-se durant setmanes anant d'una a l'altra. Per exemple, a la cova Betlem (Ussat-les-Bains), on excavaren un espai pentagonal a la paret de pedra, dins la qual superficie hi podem veure dibuixada: una cara ovalada, i pentinada amb molt llargues trenes, que, portant corona, només pot ser la que els lliurepensador occitans li deien Mani. Allí es refugiaren la munió de fidels càtars, foragitats de les seves cases, en ser acossats, primer pels exercis Croats (que feien gran mortaldad entre gent que era batejada), i posteriorment van ser perseguits, a "mata-degolla", per l'Inquisició durant tres segles.

No es estrany, doncs, que, els uns per desesperació, i altres perquè ja eren vells o molt malalts, en no poder continuar caminant darrera el llur simbol més sagrat, al menys, aspiressin a "decorar" llur imatge amb el fum dels seus cossos cremats. Molts fidels càtars es llençaven a les fogueres voluntariament, i per parelles, (endura), mentre celebraven rituals al simbol de l'Amor diví.

En una sola d'aquelles fogueres, es ben sabut que hi van morir més de doscentes persones, perquè no van voler renunciar a la seva fe. Hi ha un monument que ho recorda. És al peu del pic de Montsegur, a l'esplanada que li diuen el Pla dels Cremats. Els defensors del castell, tots foren veritables herois espirituals. Per arrodonir-ho, els 222 d'ells que aquell día, just després de llur rendició, foren cremats -amb tota la conformitat del món-, per no voler renegar de llur fé. Entre ells, consta escrit que hi havía una joveneta Esclarmonde, que era paralítica.

Ells no cercaren llur trascendència -que és l'elevació des de la condició humana a la vida eterna, en el si de les forces divines-, sino tan sols volien fer pales una creença il.luminadora. Les flames, creien que no els farien res; i agafats de les mans s'hii anaren llençant, mentre cantaven piadoses estrofes.

FOTO: MAPA DELS PIRINEUS, ENTRE FOIX i SOLSONA (CENTRE DE CATALUNYA)

ELS PROTECTORS DE LA MIRACULOSA IMATGE DE LES CLAUSTRES

Quan les claustres de la catedral actual no existien, tota la ciutat de Solsona es convertí en discret refugi eventual pels càtars (actualment els considerariem simplement lliure-pensadors). Foren els que assoliren escapar del sud de Fança, tal com consta als: "Documents en Vulgar dels segles XI, XII i XIII de la Seu d'Urgell". Exactament, a la línia 77, es llegeix clarament que: "Solsona fou un "Niu de càtars". És el pergamí número XV, el qual, a la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona, vaig adonar-me que també es llegeix un altre paragraf interessant. S'inclou al llibre: "BIBLIOGRAFIA FILOLÒGICA DE LA LLENGUA CATALANA", (Ed. 1.913). A la p. 242 (i a la nota nº 50, de la p. 260) consta que: Rubert de Solsonaféu costat al bastard que es deia, de malnom-: Lupus de Foix (el seu cognom veritable, fou B. d'Orsans), i el seu company es deia R. de Sabartés l'any 1.246". (Encara és un cognom actual a la Ribera Salada).

L'esmentat Lupus (Llop de Foix), era el germanastre de la Gran Esclarmonde de Foix(s'han conservat llegendes d'ambdòs de quan eren xics). Ell fou el gran heroi de la resistència contra els Creuats del nord de França. Allò més interessant, però, és que també consta signant un acord amb dualistes nobles solsonins. Eren els que defensaven la captivadora idea de que: El món fou creat per dues divinitats, una bona, i un altra dolenta (dualisme). Una explicació, que aleshores trionfava, potser com mai ho assolí fer-ho cap altra.

FOTO: EL TRASVÀS VERS EL SUD, UN SIMBÒLIC CONTE EL TITULÂ"JOAN DE L'OS"

(A Lloret de Mar dedicaren un monument al mitic JOAN DE L'OS)

A SOLSONA, HI VIVIEN MOLTS CÁTARS,... I ESTAN BEN DOCUMENTATS

També al llibre "Els càtars del Berguedà", escrit per Mn. Enrich Bartrina, responsable molts anys de l'"Arxiu Diocesà i Comarcal de Solsona" (Lleida), consta escrit: "L'església de Santa Maria de Puig-reig, conserva pintures d'interpretació dualista, les quals es relacionen amb les possibles filtracions del catarisme a les cases templeres pirinenques". A la mateixa obra hi llegeixo que: (...) A "L'Arxiu Diocesà de la Seu d'Urgell", s'hi guarda un procès inquisitorial de l'any 1.250, on la testimoni María Roca, afirmà que a gairebé totes les cases del poble de Gòsol del Berguedà, hi vivíen heretges càtars".

Un altre testimoni, que es deia Aglesa, esmentà Solsona com: "(...) la localitat on, els heretges de Gòsol, es comunicaven amb els d'altres poblacions". Val a dir, que posteriorment a Solsona, es feren més confabulacions, si bé que sempre molt encobertament. Jo sospito, que, presuntament, deguè ser possible mercès a la molt noble nissaga dels Cap-de-Porc, de Solsona. (Hi consta també un membre d'aquesta família entre els darrers defensors del castell de Montsegur l'any 1244).

Els càtars, i llurs nobles fautors occitans, just un mes després de retre's els defensors de Montsegur (encara l'any 1244), van acordar fer una estranya treva amb el Bisbe d'Urgell (que durant décades va ressidir al castell-palau d'Olius del Solsonès, per tenir por als aliats comtes de Foix-Castellbò, conflictius veins de la Seu d'Urgell)). Justificar la treva, sería molt dificil, si no s'admet el valor simbòlic de la imatge, atès que sempre abans s'havien barallat.

El noble que fou mitjancer, es deia Roger IV, comte de Foix, (que era també vescomte de Castellbò i de la Cerdanya). Aleshores, signaren Bernat d'Alió, ensems amb Ramon de Josa (p. 168, de l'original esmentat). És molt interessant el fet que el bastard Lupus de Foix, germanastre deN'Esclarmonde -cap de la resistència càtar-, en signar els documents: es presentés com un substitut dels fiadors, per si un cas fallés qualque garant.

Per altra banda, l'investigador Lladonosa, també confirmà a la seva "Historia de Lérida" (Vol. I, p. 355), que el catarisme es popularitzà, entre Andorra i Berga, en el decurs dels segles XI-XII. Ell escriu, que van arribar fins a la comarca del Solsonès, i potser sigui aquesta l'explicació del per què, l'esmentada comarca de 1001 km2., té un semblant nombre de masies disperses.

FOTO: RECULL DE FOTOS DE LA NOSTRA PATRONA, I LES COVES ON FOU VENERADA

La nouvinguda imatge, va assolir ser la titular de l'església de Santa Maria de Solsona relativament aviat, pel fet d'atribuir-li el gran miracle de salvar un infant caigut al pou accidentalment. Alló fou definitiu; si bé que cal mesurar l'esforç particular de la mitificada dama N'Esclarmonde d'Alió -aleshores vídua de Bernat de Son-, quina branca de descendents catalans fou molt ben estudiada Mn. A. Bach, quan era rector d'Olius del Solsonès.

N'Esclarmonde d'Alió era la jove Señora del castell de Llo de Cerdanya (a 7 km. d'on neix el Segre) Aprop del santuari de Núria, va originar-se el topònim CAP-DE-PORC, pel qual motiu van col.laborar amb llurs veins de Foix i de Son. Des del seu castell de Llo es comunicaven amb la nissaga dels Cap de Porc del santuari de Núria). Recordis que fou la proveidora secreta de l'avituallament als càtars ressistents del castell de Montsegur, durant el molt llarg setge. Aleshores, era la senyora del castell més proper Llo de Cerdanya. Ella, tingué el valor personal, i l'organització adient, per garantir als fidels dualistes càtars, que: Llur símbol de l'Amor arribaria a Solsona, per tal de ser amagat al pou, vora el qual s'hauria de construir el claustre de Santa Maria, a finals del segle XIII.

Al mateix castell de Montsegur, hi havía nobles, fautors del catarisme, del sud del Pirineu que la ajudarien a fer el trasllat. Ella comptava, molt especialment, amb els membres de la nisaga Cap-de-Porc, que apareix durant un segle, lligats, tant al monestir de Solsona, com als nobles del Llenguadoc (Sur de França).

També la família de N'Esclarmonde d'Alió, entre els quals els poderosos comptes de Foix-Castellbò, restaren compromesos a posar en bones mans les fortunes que el s'hi havien confiat llurs co-religionaris i nobles occitans, ja empresonats o morts. En conseqüencia, Solsona s'esdevingué molt i molt rica. A més dels col.laboradors esmentats de la contrada, altres els ajudaren ben esforçadament, essent els més destacats, els nobles Vilaró, senyors de Llanera.

Els que més especialment demostraren estimar la imatge "Mani", foren el pare i el seu fill, que en fer-se gran, assolí ser niomenat bisbe de Vic. Amdòs, encara ara reposen de costat de la Mare-de-Deu-del-Claustre en dos grans sarcofegs al camaril, en haver disposat al testament: Restar sempre més aprop de la imatge que ells tan venraren.

Tot seguit, resumiré els arguments per defensar la meva molt colpidora opinió envers unes possibilitats, mai considerades pels solsonins que em precediren. Fent història, l'any 1.244 -en retres, per fi als soldats francesos-, els defensors de Montsegur, abans de sortir de llur castell, assoliren salvar els máxims símbols religiosos, allunyant-los secretament, éssent el principal d'ells la imatge de pedra primorosamente esculpida en art romànic.

Ho assoliren, devallant amb cordes per la banda de darrere del acinglerat castell, on hi havía hagut un poblament medieval gairebé vertical i on encara hi romanen algunes coves. En aquella operació, malauradament s'els va trencar la sagrada imatge; pero, tot i així, el bon Deu va voler que, anys després, una vegada ben consolidada com la Verge Maria amb el seu Fill, assolís ser nomenada Patrona de la ciutat de Solsona, siguent degudament coronada i festejada popularment l'any 1.956.

FOTO: UBICACIÓ DEL SOLSONÈS, DINS CATALUNYA, I FOTOS DIVERSES

Ara bé, no nomès s'endugueren de Montsegur la seva primorosa imatge, car també van poder salvaguardar altres tresors espirituals, éssent el més famós, el nomenat "Llibre de l'Amor", el qual, justament deixá de ser referenciat després d'aquell mateix any 1.244. Segons era creença dels més purs déntre els càtars heterodoxes, es tractava d'un Sant Evangeli, molt especial, en creure que havía estat escrit pel mateix Jesús de Natzaret. Vista la sucesió dels fets, tal vegada podría estar amagat també a la inexplicable cripta de la catedral romànica de Solsona. No especularé envers la seva autoría. Aquí jo pretenc esbrinar només uns fets histórics, demostrant-los gairebé empíricament.

La investigadora Kathleen McGowan, autora de la novela "L'Esperada", va dedicar una trilogía al llinatge del rei David, després de saber que multitut de jueus s'havien refugiat al sud de França. Ella exposà diverses ensenyançes envers el Veritable Amor, al cual text, s'hi van afegir dos anexes: "Profecies de la filla de Maria Magdalena", i "Els Fets dels Apòstols".

En el decurs de la juventud del Gran Mestre de l'Ordre del Temple, Fra Arnau de Torroja, damunt del cripta de la catedral romànica de Solsona s'hi va construir l'actual temple gòtic El fet de no voler-la examinar ni minimament, reforça la sospita de que dins la cripta tal vegada hi fossin amagats altres vestigis del passat;... a més a més, de les despulles d'alguns comtes d'Urgell, que així ho demanaren.

Debades, jo he demanat sempre -per paraula i per escrit-, que la cripta es fes accessible, atès que podria haver-s'hi amagat qualque pergamí trascendental, capaç d'esclarir conceptes bàsics d'unes creences mal conegudes. En no contestar mai, ens obliguen a sospitar que: Potser es vol evitar fer l'excavaciò, precisament en temer la controversia que alguna troballa podria desfermar.

Sigui com sigui, cercar a fons allò que hi ha dins aquell sagrat espai soterrani, i hermèticamente sellat, posaría fi a tota mena d'especulacions.... Perquè hi són,... malgrat que els eclessiàstics perseverin en voler-les ignorar. Per a mi, ha estat molt decebedor. Nomès per ser com "el joier" més primitiu de la nostra catedral, crec que ja valdria la pena d'obrir-lo. A Cardona i Olius, mai van tenir aquesta mena de dubte.

FOTOS: MERAVELLOSES CRIPTES, TOT I ESTAR "DESPULLADES"

El clero, sempre prepotent, fou exessivament respectat per llurs feligresos. Es per això que, tots plegats, avui encara restem desconeixedors de moltes coses. Per exemple, la comtesa Brunissenda (en llatí Brunicinda) de Foix, que era vescomtesa de Castellbò, nascuda al castell de Ramon Folc IV de Cardona, (exactament, el d'Arbeca de Segarra, que fou la seva residència/palau fortificat, avui provincia de Lleida), desitjà ser enterrada a la cripta de l'església de la catedral de Solsona, i no pas en cap altra localitat de les diverses que eren propietat de la seva família.

Brunissenda, fou monja del monastír de Santa Maria de Solsona, i ella ho desitjá ben sincerament, malgrat ser comtesa de Foix i vescomtesa de Castellbò. Mercès a la noticia de la seva defunció, o sia, l'òbit -escrupulosament enregistrat al "Martirologi" d'aquell monastír-, sabem que ella formà part d'aquella comunidad femenina.

Per altra banda, es constata també que -en data 22 de març de l'any 1.293-, la germandat monàstica de Santa María de Solsona encara existia. En fi, si la noble dona Brunissenda hagués estat només una monja (Soror Nostra, escrigueren) sense residir ella alli, aleshores l'enigma del seu trasllat fins Solsona, estant ja difunta, encara representaria un enigma molt més gran. (Vegis la meva recerca "BRUNISENDA...").

FOTOS: BRUNISENDA ENTRE FAUTORS DELS CATARS (CASTELLBÒ i CARDONA)

Resumint: Els fidels de la "Mani" de Solsona, com que foren depositaris de grans fortunes dels cátars, no van trigar massa a retornar-li la més digna veneració religiosa possible a la imatge ultrapirinenca. N'Esclarmonde d'Alió, inicialment fugitiva, fou protegida pel comte Galcerà IV "El Vell", de Bagà (vidu d'un altra senyora homónima). N'Esclarmonde d'Alió, passà inicialment a senyorejar en terres dels Pinós, amb propietats i castell al sud de la comarca del Solsonès. De ben segur, però, ella desitjaria residir a Solsona mateix, por restar ben aprop de la seva estimada imatge -ho repeteixo-, el símbol de l'Amor veritable. A ella, tant li feia que la imatge fós venerada pels uns, o pels altres. El sol, surt tant pels bons com pels dolents; devia pensar N'Esclarmonde.

L'altra Esclarmonda, la seva tieta, nomenada "la Gran", l'inoblidable i llegendària, la que a l'Occitania -per tothom i sempre-, serà mitificada: Va fer famosa la seva tradicional transformació física final, en una blanca coloma. La tradició, recorda que: L'au alçà el vol des del castell de Montsegur, just al darrer moment abans de retres aquella fortalesa. Al mateix castell de Montsegur, la imatge tenía el seu altar rupestre, la unica cosa que hi resta, si be completament desconeguda.

Després de presentar-la en la seguent fotografía om seguirá pensant en la Verge María, pel fet que ella fou la "Mare de Deu". Les penyes dibuixen: un au, volant amb les ales desplegades, sortint d'una forma de lletra (V) uve, que cal entendre como diseny d'un ventre en estat de gravidesa, per inseminar-lo l'Espírit Sant. La idea del Sant Greal hi resta dons representada, en ser el descendent de Jesus de Natzaret.

Malgrat que la imatge de la nostra Patrona -actualment més solsonina que mai-, tingui una coloma gràficament perfilada al mig del front (el nas li fa de cua), a la Gran Esclarmonde de Foix, encara li escauria millor el símbol de l'abella (tyal com també ho fou del sacerdots de l'antic Egipte), perquè -en fer la mel-, l'abella treballa sense importar-li qui se la menjarà. Per a ella: recordaría la bona organització, saviesa, espiritualitat,... i fins i tot, l'immortalitat.

(C) Ramón Ramonet Riu

© 2022: Todos los derechos reservados.

(L'enllaç de la nissaga del CAP-DE-PORC, és al capdevall de la pàgina principal).